| Sistema endocrí (hormones) |
|
Fins ara són pocs els estudis que han analitzat la relació entre la Vibració de Cos Sencer i la segregació de certes hormones com la testosterona, el cortisol, l’adrenalina, la noradrenalina o la hormona del creixement. Tanmateix, sembla ser que hi ha una estreta relació entre l’estímul vibratori de l’organisme i l’increment de la segregació de certes hormones com la testosterona, l’hormona del creixement, l’adrenalina o la noradrenalina i la reducció dels nivells a la sang d’altres hormones com el cortisol. Està cada vegada més ben establert que la Vibració de Cos Sencer estimula el teixit muscular esquelètic i el teixit ossi, però els resultats sobre la segregació d’hormones indicarien que l’estímul vibratori del cos també estimula el teixit muscular esquelètic i el teixit ossi, però els resultats sobre la segregació d’hormones indicarien que l’estímul vibratori del cos també estimula el sistema endocrí. Així mateix, des de fa temps se sap que l’exercici produeix respostes hormonals que són fàcilment detectables a la sang, per increment de certes hormones i reducció en la concentració plasmàtica d’altres hormones. Per tant, sembla raonable pensar que la Vibració de Cos Sencer podria tenir un efecte sobre el sistema endocrí humà similar al que produeix l’exercici físic.
La testosterona és l’hormona sexual masculina (tot i que també es presenta en les dones, en concentracions molt més baixes). Entre algunes de les seves funcions conegudes, a més de les funcions sexuals, hi ha el desenvolupament muscular (acció anabòlica; raó per la qual els homes acostumen a tenir més massa muscular que les dones) i la força i explosivitat muscular, segurament derivats de l’acció anabòlica i l’estímul de l’eritropoesi (producció de glòbuls rojos). Tanmateix, un excés de secreció de testosterona produeix efectes indesitjables com l’increment de l’agressivitat, pubertat precoç, càncer testicular, etc. L’hormona del creixement o somatotropina és una hormona adenohipofisària que té diferents funcions, entre altres: estimula el creixement i la divisió de les cèl·lules (mitosis), estimula la diferenciació cel·lular del teixit ossi i muscular i participa a la metabolització dels àcids grassos. Tanmateix el seu dèficit a l’etapa infantil produeix retard en el creixement i nanisme, mentre que el seu excés produeix gegantisme. El cortisol és una hormona glucocorticoidea segregada per l’escorça suprarenal que té dues accions ben diferenciades. L’acció glucocorticoide està relacionada amb el metabolisme dels glúcids, les proteïnes i els greixos. L’acció mineralocorticoide està relacionada amb l’equilibri hídric del cos. Ha quedat ben establert que el nivell de cortisol a la sang augmenta molt en situacions d’estrès, el que produeix un estímul de l’acció glucocorticoide de l’hormona sobre l’organisme. Tanmateix, el cortisol també té una acció antiinflamatòria, raó per la qual és molt utilitzat farmacològicament, malgrat els seus efectes secundaris lligats a l’acció mineralocorticoide. L’adrenalina (que rep també el nom d’epinefrina) és una catecolamina secretada, igual que el cortisol, per l’escorça suprarenal. Els seus efectes són ben coneguts per qualsevol persona que es trobi en una situació de perill: augmenta la concentració de glucosa a la sang, incrementa la pressió arterial per vasoconstricció, augmenta el ritme cardíac, produeix dilatació de pupil·la. Augmenta la respiració i té un efecte lipolític. L’adrenalina és també un neurotransmissor del Sistema Nerviós Autònom. La noradrenalina, igual que l’adrenalina, és també una catecolamina secretada per l’escorça suprarenal que també actua de neurotransmissor del Sistema Nerviós Autònom. En la seva acció neuronal, ha quedat ben establert que un dèficit de noradrenalina es por relacionar amb estats depressius. Les seves accions sistèmiques són més lentes que les de l’adrenalina, però també produeix vasoconstricció, relaxació intestinal, dilatació de les pupil·les, augment de la freqüència cardíaca i lipòlisis, entre altres. Bosco et al. (Università di Roma) va estudiar la variació de la concentració de tres hormones a la sang (testosterona, hormona del creixement i cortisol) després de sotmetre un grup de 14 homes joves (edat mitja de 25 anys) a 10 sessions de 60 segons de Vibració de Cos Sencer. Els resultat varen se un increment significatiu de la concentració plasmàtica de testosterona i hormona del creixement i una reducció significativa de la concentració de cortisol, després del tractament. Aquests resultats van portar l’autor a establir la relació entre l’estímul vibratori de l’organisme i l’estimulació del sistema endocrí "Hormonal responses to whole-bodyvibration on men" (C. Bosco, M. Lacovelli, O. Tsarpelia, M. Cardonale, M. Bonifazi, J. Tihanyi, M. Viro, A. De Lorenzo, A. Viru, 2000, European Journal of Applied Physiology, 81, págs. 449-454). Molt semblant a l’estudi anterior, però centrat en la concentració plasmàtica de l’adrenalina i noradrenalina i l’efecte lipolític (crema de greixos) de la Vibració de Cos Sencer, destaca la publicació de Goto et al. (University of Tokyo, Japan). En el seu estudi, aquest autor va sotmetre a vuit joves barons (edat mitja de 23,4 anys) a 10 sessions d’exercici vibratori de 60 segons, amb descansos de 60 segons, i els va prendre mostres de sang abans i immediatament després del tractament. Els resultats van ser que la concentració d’adrenalina i noradrenalina a la sang s’incrementaven significativament després de l’exercici vibratori, igual que la concentració d’àcids grassos (efecte lipolític). Els resultats suggereixen clarament que la Vibració de Cos Sencer produeix un increment de la concentració d’adrenalina i noradrenalina a la sang, que de conseqüència incrementa la mobilització d’àcids grassos a la sang (efecte lipolític) (Kazushige Goto and Kaoru Takamatsu, 2005, “Hormone and Lipolytic responses to whole body vibration in young men”, Japanese Journal of Physiology, 55, págs. 279-284). |
